Dia 6: Egilsstadir - Myvatn - Árbot

Després d'un bon descans a Egilsstadir, ens hem aixecat d'hora perquè avui hem de fer força quilòmetres i moltes visites interessants abans d'arribar a Árbot, on dormirem i hi passarem dues nits. Conduïm un parell d'hores per una carretera molt avorrida. No hi ha res de res: ni cases, ni ovelles, ni cotxes... Ens pensàvem que trobaríem algun lloc per fer un cafetó però res, desert absolut, com el de la fotografia.

A les onze ens desviem de la "road 1" i agafem la carretera 864 per anar a visitar dues cascades: Detiffos i Selfos. La primera és espectacular; la segona, més discreta. Des del moment que agafem el trencant conduïm uns 20 minuts fins arribar a un aparcament. A partir d'aquí hem de caminar un quilòmetre més o menys i ja tenim davant nostre la primera cascada, Detiffos. 

Aquesta cascada està situada dins el Parc Nacional Jökulsárgljúfur. Les seves aigües provenen del riu Jökulsá, que neix a la glacera Vatnajökull. S'ha considerat la cascada més cabalosa d'Europa, amb un cabal mitjà i màxim de 200 i 500 m3 respectivament, depenent de l'estació i del desgel de la glacera. Té 100 metres d'amplitud i una caiguda de 44 metres. Ens deixa completament bocabadats i aquesta sí, també la posem en el "top 3" de les cascades que hem visitat fins ara. El soroll de l'aigua fa estremir i no deixa ningú indiferent. Realment val molt i molt la pena arribar fins aquí.

Caminem un quilòmetre més cap al sud i trobem una altra cascada, Selfoss. Després d'haver vist la primera aquesta no ens sorprèn tant, però no deixa de ser bonica també. Selfoss té 11 metres de caiguda però té més amplitud que la Detifoss. El paisatge de l'entorn és excel·lent i s'hi respira molta tranquil·litat.

Desfem el camí i retornem a la "road 1" per anar cap a Myvatn, però pocs quilòmetres abans d'arribar-hi girem a la dreta per dirigir-nos a la regió de Krafla, una zona d'una intensa activitat geològica. El primer que trobem és Leirhnjúkur, la meravella volcànica més gran que vam poder visitar a l'illa. Aquí trobem les restes del volcà que va entrar en erupció 9 vegades durant l'any 1975. Aparquem el cotxe en un ampli pàrquing i inicialment la zona no ens sorprèn gaire. Seguim la gent que circula per un caminet i allà sí que veiem la magnitud de l'erupció. Des de la part més elevada del volcà es pot veure la gran extensió de terreny que va arrasar l'erupció i com avui, després de gairebé 40 anys, encara fumeja. Un camp de lava ple de minerals solidificats, vapors sulfurosos, pous d'aigua bullint... Espectacular!

La zona peatonal la trobem ben indicada, i sortir fora d'aquesta, comporta el risc de cremar-se per la temperatura del subsòl. Fem la prova. Acostem les mans als nostres peus i ja se sent l'escalforeta... Vam passar gairebé un parell d'hores caminant entre pedres negres i colades volcàniques fumejants... tota una experiència.

Al llarg d'aquesta passejada ens comencem a familiaritzar amb l'olor de les aigües sulfuroses (similar a les bombes fètides) i comencem a patir la tortura dels molestos mosquits de la zona de Myvatn. Ens ho havien explicat però no ens imaginàvem que podien arribar a ser tan i tan pesats. 

Tornem al pàrquing i després d'uns 300 metres arribem al cràter de l'Stora-Viti, al fons del qual s'hi pot veure un llac d'aigües blaves. El cràter té 320 metres d'amplada, i és també bonic de veure, així com també un mirador que trobem a l'altra banda de la carretera per observar les instal·lacions d'una planta d'energia geotèrmica. Aquesta es pot visitar però nosaltres en prescindim.

Un cop fetes aquestes visites la gana apreta i decidim tastar el primer hot-dog del viatge. N'havíem escoltat molt bones crítiques i no ens va decebre. Nyam!

Desfem la carretera fins a la "road 1" altra vegada, la creuem per anar a la zona de Námafjall, on trobem diverses calderes, algunes actives i altres no, que desprenen vapor de sulfur, en un paisatge d'un to ocre molt curiós. Per allà escoltem el comentari encertat d'altres turistes que diuen que tenen la sensació de trobar-se a la lluna. Tot el recorregut per fer a peu es troba també senyalitzat per no acostar-se a aquestes calderes d'altes temperatures. I aquí cadascú trobarà el seu límit per aguantar la fortor de l'aire que s'hi respira. Des d'aquí es pot pujar al cim del Námafjall, però la vista des de baix ja ens satisfà prou i continuem endavant.

Si aneu aquí podeu veure com bullen les aigües. La "pudor" a bomba fètida us l'haureu d'imaginar!

I ara sí, un parell de quilòmetres més i arribem a Reykjahlid, la ciutat que es troba al voltant del llac Myvatn. La intenció és donar tota la volta al llac i aturar-nos als llocs més recomanats o carismàtics. Teníem moltes ganes d'arribar fins aquí perquè tothom ens havia dit que era molt i molt bonic. No diem que no ho sigui però no és el que més ens ha agradat del viatge. Primer de tot, mosquits, molts i molts mosquits. És horrorós. Hi ha molta gent que porta el cap cobert amb una mena de tela mosquitera. Primer ens fan gràcia però després d'escassos minuts ens adonem que si ens haguéssim de quedar aquí gaire estona més, nosaltres també ens cobriríem la cara. És insuportable. 

La primera parada que fem és a la zona de Dimmuborgir, on es poden veure tota una sèrie de castells negres de lava que es van originar com a conseqüència d'una enorme colada de lava provinent dels cràters Lúdentsborgir, la capa superior dels quals es va refredar i solidificar ràpidament mentre que les capes inferiors, en estat líquid, van omplir forats i originar coves per buscar una sortida. Les figures que s'han originat són de formes molt diverses i algunes no deixen de ser curioses, però només això, curioses. Es poden fer tres recorreguts per la zona; nosaltres, però, decidim fer un volt al nostre aire perquè ja veiem que aquí no ens hi estarem gaire estona. No és que no ens agradi però no hi acabem de trobar l'espectacularitat.

Després decidim fer una ascensió al cràter Hverfell. Aquest cràter gairebé simètric va aparèixer fa 2500 anys per una erupció catastròfica del complex Lúdentarhíd existent. Té 463 metres d'alçada i una extensió de 1040 m i és un símbol de Myvatn. Com que veiem que pot ser assequible per a nosaltres decidim enfilar-nos-hi a partir d'un caminet que es troba a l'extrem nord-oest d'aquest. Són 20 minutets de pujada i les vistes valen la pena.   

Finalment ens aturem a veure als pseudocràters de Skútustadagígar, uns peculiars cràters al voltant del llac, que es van formar per les explosions de gas i lava ocorregudes a l'interior del llac. Hi dediquem 10 minutets i decidim marxar cap a l'hostal que es troba a 40 quilòmetres cap al nord. a Árbot.

Arribem a l'hostal i decidim anar a sopar a Húsavik, que es troba a 15 quilòmetres i diuen que és un poble molt bonic. De fet, és on demà-passat farem l'excursió per veure balenes. Un cop a Husávik anem a sopar. Quin sopar! Decidim provar una sopa de peix típica islandesa i ens encanta. I de segon provarem el fraret. Fa una mica de pena després d'haver-los vist de prop però bé, si no en mengem a Islàndia no en menjarem enlloc. Així doncs ho provem i la veritat és que la carn de "puffin" no és exquisita. És dura com la de l'ànec i té un gust realment fort, indescriptible. Aquí us deixem les fotos del sopar:

Són quarts de dotze de la nit i quan deixem Husávik per anar cap a l'hostal ens trobem amb el sol de mitjanit. Brutal!

I demà una de les excursions més esperades del viatge, la que ens portarà a la part interior de l'illa. De ben segur que serà sorprenent!