Dia 10: Reikiavik

Un cop llevats i ben esmorzats comencem la nostra visita a la capital. Per aprofitar bé el temps -només tenim unes 10 hores abans d'anar cap a l'aeroport- anem a l'oficina de turisme perquè ens assessorin una mica i així poder seleccionar aquells llocs que més ens interessin.
Passem per davant del Parlament, i diem passem perquè es tan discret que quasi ni el veiem; també fem parada al museu dels volcans, on hi ha fotografíes realment impressionants.
Visitem la biblioteca, que malgrat ser de dimensions considerables no és especialment bonica; en el mateix edifici hi ha una sala d'exposicions; l'exposició d'ara no ens atrau massa però anem a fer-hi una ullada.

Tot passejant i gaudint de la ciutat ens acostem fins a la catedral, que és realment original, bonica de fora, austera de dins. Allà aprofitem l'ocasió per pujar al campanar a través d'un ascensor de pagament i així podem veure una vista elevada de la ciutat; ens sorprèn la poca alçada dels edificis i els colors extravagants d'algunes cases.

Continuem endavant fins arribar a un museu molt curiós, el museu del penis. Aquí s'hi recullen un elevat nombre d'exemplars de penis de diferents mamífers. Actualment només hi ha mostres d'animals, tot i que ja hi ha 4 persones de diferents nacionalitats que mitjançant un contracte s'han compromès a donar el seu exemplar en herència.

Després de dinar, acabem de fer les 4 compres de rigor com a turistes que som, i decidim anar a veure el museu d'Art Comtemporani de la ciutat. Definir la visita es fa difícil... sort que era gratuït i que ens ho vam prendre amb humor, com sempre!

Com que encara ens queda una estoneta abans d'anar cap a l'aeroport, decidim acostar-nos a la platja de Reikiavik. Hi ha la zona de platja convencional a temperatura ambient, i una zona semitancada on l'aigua es troba a una temperatura tèbia, molt agradable. A més a més han construït una petita petita piscina pública d'aigua calenta que estava ben atapeïda de gent diferent, des de mares amb fills, executius que venien a tancar la jornada laboral amb un bany, turistes, gent que llegia dins l'aigua relaxadament...

I amb el rau-rau de pena a l'estómac enfilem el camí de tornada cap a l'aeroport, on ens acomiadem del nostre estimat cotxe de lloguer. La majoria de les empreses de cotxes de lloguer tenen la seu poc abans de l'aeroport, però un cop entregues el cotxe i tot és correcte, ells mateixos t'acaben de portar fins a l'aeroport. Abans de separar-nos fotografiem el comptequilòmetres. 11 dies que ens han permès fer 2706 quilòmetres, déu n'hi do, no hem parat quiets!

I per acabar, una llarga espera a l'aeroport mentre esperem el nostre vol. Aprofitem per repassar una vegada i una altra les fotos i les experiències viscudes durant aquests dies.

A la propera entrada del bloc donarem algunes recomanacions per si voleu viatjar a Islàndia i reflexionarem una mica sobre l'experiència viscuda.

Dia 9: Ósar - Reikiavik

Un cop llevats tenim ganes de veure més foques i decidim anar-les a buscar. Abans d'arribar al lloc on tenim previst aturar-nos trobem una mena de bar-restaurant i fem un cafè. L'home que ens atén té moltes ganes de xerrar. De fet, som els seus únics clients i deu aprofitar l'ocasió. Després d'un segon esmorzar -el senyor ens ofereix una pasta típica islandesa i no gosem dir que no- ens dóna alguna indicació per poder trobar foques més endavant i marxem. Tot i que ens aturem en dues ocasions no tenim gaire sort. En veiem algunes, però desdibuixades i amb els prismàtics. Sort que el record d'ahir ja no ens el treu ningú.

Tornem al cotxe i ara sí, ens dirigim cap a la península de Snæfellsnes. L'objectiu és arribar fins al glaciar que es troba sobre el volcà Snæfellsjökull, conegut per ser el lloc on es desenvolupa la novel·la de Jules Verne, "Viatge al Centre de la Terra". Després de 100 quilòmetres més o menys comença a ploure i ho fa a bots i barrals; no es veu gairebé res, només boira. A l'hora de dinar arribem més o menys a mig camí, Stiykkisholmur, i mengem a un restaurant molt recomanable que es diu Narfeyrarstofa. Aquí fem la nostra última sopa islandesa (boníssima també!) i un plat de pasta deliciós. 

Passegem una estona pel poble, fins al port que és molt bonic i entrem a una església futurista molt curiosa.

Com que plou molt decidim que és absurd continuar endavant i decidim emprendre el camí cap a la capital, on avui ja passarem l'última nit. Renunciem doncs a visitar aquesta part de l'illa, però ja va bé, així sempre tindrem una bona excusa per tornar. Després d'un parell d'hores ja ens acostem a Reikiavik; just abans d'arribar hem de creuar un túnel de 6 quilòmetres construït sota l'aigua (de pagament, és clar, aproximadament unes 1.000 corones). 

Després del túnel ja gairebé hi som. Entrem a la ciutat i busquem el nostre hotel, en un lloc molt cèntric. Ens adonem que tots els aparcaments són de pagament i l'import que s'ha de pagar depèn de la zona. Hi ha 4 zones. A mesura que t'allunyes del centre és més econòmic lògicament. Ens comenten però, que si anem una mica més lluny trobarem un lloc on no haurem de pagar i així ho fem. Són només 10 minuts a peu i ens estalviarem uns quants calerons. Ens allotgem a l'hotel Pisa, és força car però la veritat és que és cèntric i l'habitació molt acollidora. Acabem de passar el vespre prenent un primer contacte amb la ciutat sota la pluja i ens agrada. És tranquil·la, ordenada i neta, no es pot demanar més. Sopem la crêpe més original que hem menjat mai plena d'arrós i gambetes i anem a fer un toc a la zona dels pubs.

La veritat és que val la pena barrejar-se amb la gent del país en els diversos locals que s'agrupen al carrer Laugavegur i escoltar música en viu de diversos estils. Això sí, el preu de l'alcohol no convida a fer gaire més d'una copa.

Quan tornem a l'hotel ens trobem davant la porta una plata amb l'esmorzar de l'endemà. Evidentment pensem que s'han equivocat perquè a la rebuda ens han dit que s'esmorzava de 7 a 10 del matí. L'endemà però, ens adonem que anàvem molt errats...

Dia 8: Husávik - Ósar

Matinem altra vegada, però ho fem contents i amb il·lusió perquè l'objectiu del matí és veure balenes. Quines ganes! El dia s'ha aixecat completament serè i el mar està tranquil; això acaba de convèncer l'Anna per acompanyar-me a l'excursió. Estem nerviosos i som els primers a la cua per pujar al vaixell amb el qual ens endinsarem a la badia de Husávik per veure els cetacis. Finalment som una trentena de persones, després d'haver d'esperar durant un quart d'hora un grup d'italians, de qui no rebem ni una sola disculpa pel retard.

Ja dins el mar i més tranquils comencem a escoltar el guia, que enfilat al masteler del vaixell, ens comença a explicar una mica els diferents tipus de balenes que habiten la zona i la manera com ens indicarà on es troben, prenent com a referència un rellotge de broques. Per tant, balena a les tres, indica que en podem veure una a la nostra dreta; balena a les 9, tots mirem cap a l'esquerre.

Portem 20 minuts i tothom va com boig girant el cap a banda i banda del vaixell esperant veure la primera balena, però de moment no hi ha sort. Algú crida! Falsa alarma. El primer que veiem és un grup de simpàtics dofins que s'acosta a nosaltres. Tot continua en calma i els més pessimistes comencem a perdre l'esperança, fins que de sobte el guia crida i veiem com una balena expulsa a pressió una columna d'aigua. El vaixell gira ràpidament i intenta acostar-nos més a ella. Arribem tard però de lluny podem comtemplar l'elegància amb la qual s'endinsa cap al fons del mar deixant a la vista la seva preciosa cua.

Hi ha un parell de vaixells més a prop nostre que també van darrere les balenes. I la veritat és que estem de sort i en veiem 5 més. És difícil captar alguna bona foto ja que la gent corre pel vaixell d'una banda a l'altra, sense contemplacions, amb l'únic objectiu de veure-les des del millor lloc possible. És curiós veure els nervis i la tensió de la gent a l'expectativa que algú, de nou, cridi: "balena a la vista!". 

Segons el guia, l'última de les balenes que tenim la sort de veure és l'espècie més gran que és pot trobar a Husávik, i tot i que la perseguim una bona estona per veure-la de més a prop, se'ns acaba escapolint.

De camí de tornada cap al port de Husávik, la tripulació ens oferix un menjar típic del país (similar als nostres brunyols) i una bona tassa de xocolata calenta.

Un cop baixem del vaixell anem a veure el museu de la balena, i aprofitem uns vals de descompte del 20% que ens han ofert en el tour que hem fet. El museu és recomanable, i es pot aprofundir en el coneixement de les balenes, des de la seva fisioliogia fins a la història de la seva caça. Tambè descobrim altres aspectes de Husávik i estris antics del món marítim. I ja és hora de deixar aquest poble que ens ha semblat fantàstic. És preciós.

I de nou amb el nostre estimat cotxe fem via per la "road 1" cap a Akureyri. Abans però, ens aturem a veure l'última de les cascades del viatge. S'anomena Godaffos i és realment preciosa. No és de les més cabaloses, però les seves aigües clares i transparents i el paisatge del seu entorn la fan especialment bonica. A més el dia acompanya i arribem als 25 graus, tot un rècord a Islàndia.

Arribem a Akureyri, la segona ciutat més gran del país quant a població, on fem una dinar "molt saludable" a base d'hamburgueses, i repetim l'experiència de fer un cafetó gratis als supermercats Bonus, això sí, sense sucre!. Allà ens adonem d'una de les grans passions dels islandesos: devorar gelats. A Akureyri no ens hi entretenim gens perquè a la tarda volem anar a banyar-nos en aigües termals. Per això ens desviem per una carretera secundària amb algun tram una mica dolent però tenim una gran recompensa quan arribem al nostre destí. L'entorn és paradisíac, les aigües una mica massa calentes pel nostre gust, però tot i així hi passem una bona estona. 

Hem gaudit tant del lloc que anem una mica tard i ens hem d'afanyar per arribar a l'hostal d'Ósar, on ens esperen. L'hostal es troba en un lloc immillorable. Des de la finestra de la nostra habitació veiem el mar i segons el recepcionista els puntets blancs que veiem en una llengua de terra són foques!

Evidenment triguem ben poc en acostar-nos-hi i efectivament veiem unes 50 foques davant nostre. Com que en aquell moment ens trobem sols allà i en silenci, les foques tenen curiositat i unes quantes es llancen a l'aigua per veure'ns de més a prop. És fantàstic! Aquest punt de xafarderia que tenen ens encanta i ens quedem embadalits esperant que s'apropin més. L'única cosa que trenca aquest moment de pau són uns ocells que volen molt a prop dels nostres caps i ens adverteixen violentament que no ens acostem als seus nius. La veritat és que fan una mica de por. I tampoc poden faltar un grup de turistes irrespectuosos que arriben en aquell precís moment i que només es diverteixen provocant els ocells i tirant pedres a l'aigua per fer moure les foques del seu lloc. Això ens fa mirar el rellotge i ens adonem que tot i que és ben clar són quasi les 12 de la nit i és hora d'anar cap a dormir. Que bé que ens ho hem passat avui!

Dia 7: Askja, a l'interior de l'illa

A les 6 del matí sona el despertador. Mig adormits sortim d'Árbot per anar altra vegada a Reykjahlid, on tenim contractada una excursió que surt a 2/4 de 8 del matí per anar a visitar el cràter del volcà Askja, a l'interior de l'illa. Agafem alguna cosa per dinar i també el banyador, per si podem fer una capbussada dins el cràter. Arribem els primers al centre de visitants de Reykjahlid, però minuts després ja arriba una parella italiana i una altra belga. Aquí ens adonem que la nostra fluïdesa amb l'anglès ens dificultarà estar a l'alçada de la conversa amb els nostres companys. Una llàstima! Tots sis pugem en un 4x4 enorme conduït per l'Eidur, que serà el nostre conductor i guia al llarg de tot el dia. Ens esperen unes 4 hores de cotxe abans d'arribar al nostre destí, tot i que anirem fent petites parades per estirar les cames i contemplar el paisatge. Després d'una hora per la "road 1", agafem la carretera F88 (una F davant el número de carretera indica que aquesta no es troba en bon estat) i ja veiem com el paisatge comença a canviar. Abans d'entrar a la F88 el conductor desinfla una mica les rodes del cotxe per aconseguir així més adherència i evitar possibles punxades. Això ho repetirà diverses vegades al llarg del trajecte depenent de l'estat de la carretera.

La pista per on anem és de terra i l'entorn és completament desèrtic. De sobte ens trobem davant d'un riu que hem de creuar, el riu Grafarlandaá. Sort que anem en un tot terreny perquè sinó aquí haguéssim tingut el primer problema. Mireu la fotografia i ho entendreu.

Després d'estirar una mica les cames i veure una petita cascada al costat del riu continuem endavant, travessem un camp de lava de 6.000 m² i arribem a la propera parada: Herdubreidarlindir. Des d'aquí tenim una vista del Herdubreid, un cim islandès que té molta fama per la seva bellesa, simetria i alçada.

Tornem al cotxe i continuem el camí fins arribar a Árkross Kreppulindir, una cascada que també baixava amb molta força.

El recorregut en cotxe és molt curiós i ens expliquen que aquesta zona va ser utilitzada per entrenar alguns astronautes per les missions a la lluna. La veritat és que realment sembla que siguem a la lluna! També és aquí on Tom Cruise va rodar un fragment de la pel·lícula Oblivion. 
I ara sí, una estoneta més de cotxe i ja arribem al refugi d'Askja. Aquí mengem una mica i tornem a agafar el cotxe per fer 8 quilòmetres més. Ens trobem sobre un camp de lava impressionant i hi ha molta neu. La temperatura va baixant, ja estem a 5 graus. Ara mateix pensar amb la possibilitat de banyar-nos dins el cràter no ve gaire de gust però bé, a veure què trobem quan hi arribem. Arriba un punt que el 4x4 ja no pot avançar més i ens fan baixar. A partir d'aquí comencem a caminar amb la neu als turmells. Després d'un quart d'hora comencem a patir. No havíem entès que s'hauria de caminar ni tampoc sabíem que hi hauria tanta neu. No gosem preguntar quants quilòmetres falten per arribar al cràter. Total, ara ja som aquí i no hi ha marxa enrere. A més a més, seguint amb la nostra dinàmica, no anàvem preparats i no portàvem ni guants ni gorros... Sort que el xofer ens en va proporcionar.

45 interminables minuts després ens trobem davant d'Askja. En un primer moment la boira ens impedeix veure res de res (només faltava això, tot el recorregut per no veure res!) però de sobte, com per art de màgia, el cel comença a aclarir-se i davant nostre veiem un cràter espectacular. L'entorn també hi acompanya, és clar!  Al fons del cràter hi ha el llac Viti, d'aigua calenta i  olor putrefacte. Baixar-hi per banyar-nos-hi queda descartat, hi ha massa neu i podria ser perillós. A més, la pudor a ou podrit tampoc hi convida gaire... A la dreta veiem el llac del cràter Askja, més gran, i segons els últims estudis geològics, des del 2010 hi ha hagut un augment de l'activitat sísmica, fet que podria anunciar una erupció en qualsevol moment.

Després d'una bona estona, reprenem el camí de tornada, que també es fa llarg. No ens haguéssim pensat mai que trobaríem tanta neu a ple mes de juliol! Arribem al 4x4 i després de 4 horetes ens aturem a una cafeteria a peu de carretera. El cafè amb llet i la xocolota calenta que demanem és el millor regal que ens podien fer després del dia que hem tingut. Recuperem la temperatura i ens reanimem. Després d'una horeta arribem a  Reykjahlid i com que estem esgotats decidim anar a banyar-nos en aigües a 36-40 graus. Això sí que és el paradís!

I ara sí, ben refets anem a menjar una fantàstica pizza a Husávik, acompanyada de dues cerveses locals, i cap a dormir. Avui sí que dormirem planers!

Dia 6: Egilsstadir - Myvatn - Árbot

Després d'un bon descans a Egilsstadir, ens hem aixecat d'hora perquè avui hem de fer força quilòmetres i moltes visites interessants abans d'arribar a Árbot, on dormirem i hi passarem dues nits. Conduïm un parell d'hores per una carretera molt avorrida. No hi ha res de res: ni cases, ni ovelles, ni cotxes... Ens pensàvem que trobaríem algun lloc per fer un cafetó però res, desert absolut, com el de la fotografia.

A les onze ens desviem de la "road 1" i agafem la carretera 864 per anar a visitar dues cascades: Detiffos i Selfos. La primera és espectacular; la segona, més discreta. Des del moment que agafem el trencant conduïm uns 20 minuts fins arribar a un aparcament. A partir d'aquí hem de caminar un quilòmetre més o menys i ja tenim davant nostre la primera cascada, Detiffos. 

Aquesta cascada està situada dins el Parc Nacional Jökulsárgljúfur. Les seves aigües provenen del riu Jökulsá, que neix a la glacera Vatnajökull. S'ha considerat la cascada més cabalosa d'Europa, amb un cabal mitjà i màxim de 200 i 500 m3 respectivament, depenent de l'estació i del desgel de la glacera. Té 100 metres d'amplitud i una caiguda de 44 metres. Ens deixa completament bocabadats i aquesta sí, també la posem en el "top 3" de les cascades que hem visitat fins ara. El soroll de l'aigua fa estremir i no deixa ningú indiferent. Realment val molt i molt la pena arribar fins aquí.

Caminem un quilòmetre més cap al sud i trobem una altra cascada, Selfoss. Després d'haver vist la primera aquesta no ens sorprèn tant, però no deixa de ser bonica també. Selfoss té 11 metres de caiguda però té més amplitud que la Detifoss. El paisatge de l'entorn és excel·lent i s'hi respira molta tranquil·litat.

Desfem el camí i retornem a la "road 1" per anar cap a Myvatn, però pocs quilòmetres abans d'arribar-hi girem a la dreta per dirigir-nos a la regió de Krafla, una zona d'una intensa activitat geològica. El primer que trobem és Leirhnjúkur, la meravella volcànica més gran que vam poder visitar a l'illa. Aquí trobem les restes del volcà que va entrar en erupció 9 vegades durant l'any 1975. Aparquem el cotxe en un ampli pàrquing i inicialment la zona no ens sorprèn gaire. Seguim la gent que circula per un caminet i allà sí que veiem la magnitud de l'erupció. Des de la part més elevada del volcà es pot veure la gran extensió de terreny que va arrasar l'erupció i com avui, després de gairebé 40 anys, encara fumeja. Un camp de lava ple de minerals solidificats, vapors sulfurosos, pous d'aigua bullint... Espectacular!

La zona peatonal la trobem ben indicada, i sortir fora d'aquesta, comporta el risc de cremar-se per la temperatura del subsòl. Fem la prova. Acostem les mans als nostres peus i ja se sent l'escalforeta... Vam passar gairebé un parell d'hores caminant entre pedres negres i colades volcàniques fumejants... tota una experiència.

Al llarg d'aquesta passejada ens comencem a familiaritzar amb l'olor de les aigües sulfuroses (similar a les bombes fètides) i comencem a patir la tortura dels molestos mosquits de la zona de Myvatn. Ens ho havien explicat però no ens imaginàvem que podien arribar a ser tan i tan pesats. 

Tornem al pàrquing i després d'uns 300 metres arribem al cràter de l'Stora-Viti, al fons del qual s'hi pot veure un llac d'aigües blaves. El cràter té 320 metres d'amplada, i és també bonic de veure, així com també un mirador que trobem a l'altra banda de la carretera per observar les instal·lacions d'una planta d'energia geotèrmica. Aquesta es pot visitar però nosaltres en prescindim.

Un cop fetes aquestes visites la gana apreta i decidim tastar el primer hot-dog del viatge. N'havíem escoltat molt bones crítiques i no ens va decebre. Nyam!

Desfem la carretera fins a la "road 1" altra vegada, la creuem per anar a la zona de Námafjall, on trobem diverses calderes, algunes actives i altres no, que desprenen vapor de sulfur, en un paisatge d'un to ocre molt curiós. Per allà escoltem el comentari encertat d'altres turistes que diuen que tenen la sensació de trobar-se a la lluna. Tot el recorregut per fer a peu es troba també senyalitzat per no acostar-se a aquestes calderes d'altes temperatures. I aquí cadascú trobarà el seu límit per aguantar la fortor de l'aire que s'hi respira. Des d'aquí es pot pujar al cim del Námafjall, però la vista des de baix ja ens satisfà prou i continuem endavant.

Si aneu aquí podeu veure com bullen les aigües. La "pudor" a bomba fètida us l'haureu d'imaginar!

I ara sí, un parell de quilòmetres més i arribem a Reykjahlid, la ciutat que es troba al voltant del llac Myvatn. La intenció és donar tota la volta al llac i aturar-nos als llocs més recomanats o carismàtics. Teníem moltes ganes d'arribar fins aquí perquè tothom ens havia dit que era molt i molt bonic. No diem que no ho sigui però no és el que més ens ha agradat del viatge. Primer de tot, mosquits, molts i molts mosquits. És horrorós. Hi ha molta gent que porta el cap cobert amb una mena de tela mosquitera. Primer ens fan gràcia però després d'escassos minuts ens adonem que si ens haguéssim de quedar aquí gaire estona més, nosaltres també ens cobriríem la cara. És insuportable. 

La primera parada que fem és a la zona de Dimmuborgir, on es poden veure tota una sèrie de castells negres de lava que es van originar com a conseqüència d'una enorme colada de lava provinent dels cràters Lúdentsborgir, la capa superior dels quals es va refredar i solidificar ràpidament mentre que les capes inferiors, en estat líquid, van omplir forats i originar coves per buscar una sortida. Les figures que s'han originat són de formes molt diverses i algunes no deixen de ser curioses, però només això, curioses. Es poden fer tres recorreguts per la zona; nosaltres, però, decidim fer un volt al nostre aire perquè ja veiem que aquí no ens hi estarem gaire estona. No és que no ens agradi però no hi acabem de trobar l'espectacularitat.

Després decidim fer una ascensió al cràter Hverfell. Aquest cràter gairebé simètric va aparèixer fa 2500 anys per una erupció catastròfica del complex Lúdentarhíd existent. Té 463 metres d'alçada i una extensió de 1040 m i és un símbol de Myvatn. Com que veiem que pot ser assequible per a nosaltres decidim enfilar-nos-hi a partir d'un caminet que es troba a l'extrem nord-oest d'aquest. Són 20 minutets de pujada i les vistes valen la pena.   

Finalment ens aturem a veure als pseudocràters de Skútustadagígar, uns peculiars cràters al voltant del llac, que es van formar per les explosions de gas i lava ocorregudes a l'interior del llac. Hi dediquem 10 minutets i decidim marxar cap a l'hostal que es troba a 40 quilòmetres cap al nord. a Árbot.

Arribem a l'hostal i decidim anar a sopar a Húsavik, que es troba a 15 quilòmetres i diuen que és un poble molt bonic. De fet, és on demà-passat farem l'excursió per veure balenes. Un cop a Husávik anem a sopar. Quin sopar! Decidim provar una sopa de peix típica islandesa i ens encanta. I de segon provarem el fraret. Fa una mica de pena després d'haver-los vist de prop però bé, si no en mengem a Islàndia no en menjarem enlloc. Així doncs ho provem i la veritat és que la carn de "puffin" no és exquisita. És dura com la de l'ànec i té un gust realment fort, indescriptible. Aquí us deixem les fotos del sopar:

Són quarts de dotze de la nit i quan deixem Husávik per anar cap a l'hostal ens trobem amb el sol de mitjanit. Brutal!

I demà una de les excursions més esperades del viatge, la que ens portarà a la part interior de l'illa. De ben segur que serà sorprenent!