Dia 7: Askja, a l'interior de l'illa

A les 6 del matí sona el despertador. Mig adormits sortim d'Árbot per anar altra vegada a Reykjahlid, on tenim contractada una excursió que surt a 2/4 de 8 del matí per anar a visitar el cràter del volcà Askja, a l'interior de l'illa. Agafem alguna cosa per dinar i també el banyador, per si podem fer una capbussada dins el cràter. Arribem els primers al centre de visitants de Reykjahlid, però minuts després ja arriba una parella italiana i una altra belga. Aquí ens adonem que la nostra fluïdesa amb l'anglès ens dificultarà estar a l'alçada de la conversa amb els nostres companys. Una llàstima! Tots sis pugem en un 4x4 enorme conduït per l'Eidur, que serà el nostre conductor i guia al llarg de tot el dia. Ens esperen unes 4 hores de cotxe abans d'arribar al nostre destí, tot i que anirem fent petites parades per estirar les cames i contemplar el paisatge. Després d'una hora per la "road 1", agafem la carretera F88 (una F davant el número de carretera indica que aquesta no es troba en bon estat) i ja veiem com el paisatge comença a canviar. Abans d'entrar a la F88 el conductor desinfla una mica les rodes del cotxe per aconseguir així més adherència i evitar possibles punxades. Això ho repetirà diverses vegades al llarg del trajecte depenent de l'estat de la carretera.

La pista per on anem és de terra i l'entorn és completament desèrtic. De sobte ens trobem davant d'un riu que hem de creuar, el riu Grafarlandaá. Sort que anem en un tot terreny perquè sinó aquí haguéssim tingut el primer problema. Mireu la fotografia i ho entendreu.

Després d'estirar una mica les cames i veure una petita cascada al costat del riu continuem endavant, travessem un camp de lava de 6.000 m² i arribem a la propera parada: Herdubreidarlindir. Des d'aquí tenim una vista del Herdubreid, un cim islandès que té molta fama per la seva bellesa, simetria i alçada.

Tornem al cotxe i continuem el camí fins arribar a Árkross Kreppulindir, una cascada que també baixava amb molta força.

El recorregut en cotxe és molt curiós i ens expliquen que aquesta zona va ser utilitzada per entrenar alguns astronautes per les missions a la lluna. La veritat és que realment sembla que siguem a la lluna! També és aquí on Tom Cruise va rodar un fragment de la pel·lícula Oblivion. 
I ara sí, una estoneta més de cotxe i ja arribem al refugi d'Askja. Aquí mengem una mica i tornem a agafar el cotxe per fer 8 quilòmetres més. Ens trobem sobre un camp de lava impressionant i hi ha molta neu. La temperatura va baixant, ja estem a 5 graus. Ara mateix pensar amb la possibilitat de banyar-nos dins el cràter no ve gaire de gust però bé, a veure què trobem quan hi arribem. Arriba un punt que el 4x4 ja no pot avançar més i ens fan baixar. A partir d'aquí comencem a caminar amb la neu als turmells. Després d'un quart d'hora comencem a patir. No havíem entès que s'hauria de caminar ni tampoc sabíem que hi hauria tanta neu. No gosem preguntar quants quilòmetres falten per arribar al cràter. Total, ara ja som aquí i no hi ha marxa enrere. A més a més, seguint amb la nostra dinàmica, no anàvem preparats i no portàvem ni guants ni gorros... Sort que el xofer ens en va proporcionar.

45 interminables minuts després ens trobem davant d'Askja. En un primer moment la boira ens impedeix veure res de res (només faltava això, tot el recorregut per no veure res!) però de sobte, com per art de màgia, el cel comença a aclarir-se i davant nostre veiem un cràter espectacular. L'entorn també hi acompanya, és clar!  Al fons del cràter hi ha el llac Viti, d'aigua calenta i  olor putrefacte. Baixar-hi per banyar-nos-hi queda descartat, hi ha massa neu i podria ser perillós. A més, la pudor a ou podrit tampoc hi convida gaire... A la dreta veiem el llac del cràter Askja, més gran, i segons els últims estudis geològics, des del 2010 hi ha hagut un augment de l'activitat sísmica, fet que podria anunciar una erupció en qualsevol moment.

Després d'una bona estona, reprenem el camí de tornada, que també es fa llarg. No ens haguéssim pensat mai que trobaríem tanta neu a ple mes de juliol! Arribem al 4x4 i després de 4 horetes ens aturem a una cafeteria a peu de carretera. El cafè amb llet i la xocolota calenta que demanem és el millor regal que ens podien fer després del dia que hem tingut. Recuperem la temperatura i ens reanimem. Després d'una horeta arribem a  Reykjahlid i com que estem esgotats decidim anar a banyar-nos en aigües a 36-40 graus. Això sí que és el paradís!

I ara sí, ben refets anem a menjar una fantàstica pizza a Husávik, acompanyada de dues cerveses locals, i cap a dormir. Avui sí que dormirem planers!

Dia 6: Egilsstadir - Myvatn - Árbot

Després d'un bon descans a Egilsstadir, ens hem aixecat d'hora perquè avui hem de fer força quilòmetres i moltes visites interessants abans d'arribar a Árbot, on dormirem i hi passarem dues nits. Conduïm un parell d'hores per una carretera molt avorrida. No hi ha res de res: ni cases, ni ovelles, ni cotxes... Ens pensàvem que trobaríem algun lloc per fer un cafetó però res, desert absolut, com el de la fotografia.

A les onze ens desviem de la "road 1" i agafem la carretera 864 per anar a visitar dues cascades: Detiffos i Selfos. La primera és espectacular; la segona, més discreta. Des del moment que agafem el trencant conduïm uns 20 minuts fins arribar a un aparcament. A partir d'aquí hem de caminar un quilòmetre més o menys i ja tenim davant nostre la primera cascada, Detiffos. 

Aquesta cascada està situada dins el Parc Nacional Jökulsárgljúfur. Les seves aigües provenen del riu Jökulsá, que neix a la glacera Vatnajökull. S'ha considerat la cascada més cabalosa d'Europa, amb un cabal mitjà i màxim de 200 i 500 m3 respectivament, depenent de l'estació i del desgel de la glacera. Té 100 metres d'amplitud i una caiguda de 44 metres. Ens deixa completament bocabadats i aquesta sí, també la posem en el "top 3" de les cascades que hem visitat fins ara. El soroll de l'aigua fa estremir i no deixa ningú indiferent. Realment val molt i molt la pena arribar fins aquí.

Caminem un quilòmetre més cap al sud i trobem una altra cascada, Selfoss. Després d'haver vist la primera aquesta no ens sorprèn tant, però no deixa de ser bonica també. Selfoss té 11 metres de caiguda però té més amplitud que la Detifoss. El paisatge de l'entorn és excel·lent i s'hi respira molta tranquil·litat.

Desfem el camí i retornem a la "road 1" per anar cap a Myvatn, però pocs quilòmetres abans d'arribar-hi girem a la dreta per dirigir-nos a la regió de Krafla, una zona d'una intensa activitat geològica. El primer que trobem és Leirhnjúkur, la meravella volcànica més gran que vam poder visitar a l'illa. Aquí trobem les restes del volcà que va entrar en erupció 9 vegades durant l'any 1975. Aparquem el cotxe en un ampli pàrquing i inicialment la zona no ens sorprèn gaire. Seguim la gent que circula per un caminet i allà sí que veiem la magnitud de l'erupció. Des de la part més elevada del volcà es pot veure la gran extensió de terreny que va arrasar l'erupció i com avui, després de gairebé 40 anys, encara fumeja. Un camp de lava ple de minerals solidificats, vapors sulfurosos, pous d'aigua bullint... Espectacular!

La zona peatonal la trobem ben indicada, i sortir fora d'aquesta, comporta el risc de cremar-se per la temperatura del subsòl. Fem la prova. Acostem les mans als nostres peus i ja se sent l'escalforeta... Vam passar gairebé un parell d'hores caminant entre pedres negres i colades volcàniques fumejants... tota una experiència.

Al llarg d'aquesta passejada ens comencem a familiaritzar amb l'olor de les aigües sulfuroses (similar a les bombes fètides) i comencem a patir la tortura dels molestos mosquits de la zona de Myvatn. Ens ho havien explicat però no ens imaginàvem que podien arribar a ser tan i tan pesats. 

Tornem al pàrquing i després d'uns 300 metres arribem al cràter de l'Stora-Viti, al fons del qual s'hi pot veure un llac d'aigües blaves. El cràter té 320 metres d'amplada, i és també bonic de veure, així com també un mirador que trobem a l'altra banda de la carretera per observar les instal·lacions d'una planta d'energia geotèrmica. Aquesta es pot visitar però nosaltres en prescindim.

Un cop fetes aquestes visites la gana apreta i decidim tastar el primer hot-dog del viatge. N'havíem escoltat molt bones crítiques i no ens va decebre. Nyam!

Desfem la carretera fins a la "road 1" altra vegada, la creuem per anar a la zona de Námafjall, on trobem diverses calderes, algunes actives i altres no, que desprenen vapor de sulfur, en un paisatge d'un to ocre molt curiós. Per allà escoltem el comentari encertat d'altres turistes que diuen que tenen la sensació de trobar-se a la lluna. Tot el recorregut per fer a peu es troba també senyalitzat per no acostar-se a aquestes calderes d'altes temperatures. I aquí cadascú trobarà el seu límit per aguantar la fortor de l'aire que s'hi respira. Des d'aquí es pot pujar al cim del Námafjall, però la vista des de baix ja ens satisfà prou i continuem endavant.

Si aneu aquí podeu veure com bullen les aigües. La "pudor" a bomba fètida us l'haureu d'imaginar!

I ara sí, un parell de quilòmetres més i arribem a Reykjahlid, la ciutat que es troba al voltant del llac Myvatn. La intenció és donar tota la volta al llac i aturar-nos als llocs més recomanats o carismàtics. Teníem moltes ganes d'arribar fins aquí perquè tothom ens havia dit que era molt i molt bonic. No diem que no ho sigui però no és el que més ens ha agradat del viatge. Primer de tot, mosquits, molts i molts mosquits. És horrorós. Hi ha molta gent que porta el cap cobert amb una mena de tela mosquitera. Primer ens fan gràcia però després d'escassos minuts ens adonem que si ens haguéssim de quedar aquí gaire estona més, nosaltres també ens cobriríem la cara. És insuportable. 

La primera parada que fem és a la zona de Dimmuborgir, on es poden veure tota una sèrie de castells negres de lava que es van originar com a conseqüència d'una enorme colada de lava provinent dels cràters Lúdentsborgir, la capa superior dels quals es va refredar i solidificar ràpidament mentre que les capes inferiors, en estat líquid, van omplir forats i originar coves per buscar una sortida. Les figures que s'han originat són de formes molt diverses i algunes no deixen de ser curioses, però només això, curioses. Es poden fer tres recorreguts per la zona; nosaltres, però, decidim fer un volt al nostre aire perquè ja veiem que aquí no ens hi estarem gaire estona. No és que no ens agradi però no hi acabem de trobar l'espectacularitat.

Després decidim fer una ascensió al cràter Hverfell. Aquest cràter gairebé simètric va aparèixer fa 2500 anys per una erupció catastròfica del complex Lúdentarhíd existent. Té 463 metres d'alçada i una extensió de 1040 m i és un símbol de Myvatn. Com que veiem que pot ser assequible per a nosaltres decidim enfilar-nos-hi a partir d'un caminet que es troba a l'extrem nord-oest d'aquest. Són 20 minutets de pujada i les vistes valen la pena.   

Finalment ens aturem a veure als pseudocràters de Skútustadagígar, uns peculiars cràters al voltant del llac, que es van formar per les explosions de gas i lava ocorregudes a l'interior del llac. Hi dediquem 10 minutets i decidim marxar cap a l'hostal que es troba a 40 quilòmetres cap al nord. a Árbot.

Arribem a l'hostal i decidim anar a sopar a Húsavik, que es troba a 15 quilòmetres i diuen que és un poble molt bonic. De fet, és on demà-passat farem l'excursió per veure balenes. Un cop a Husávik anem a sopar. Quin sopar! Decidim provar una sopa de peix típica islandesa i ens encanta. I de segon provarem el fraret. Fa una mica de pena després d'haver-los vist de prop però bé, si no en mengem a Islàndia no en menjarem enlloc. Així doncs ho provem i la veritat és que la carn de "puffin" no és exquisita. És dura com la de l'ànec i té un gust realment fort, indescriptible. Aquí us deixem les fotos del sopar:

Són quarts de dotze de la nit i quan deixem Husávik per anar cap a l'hostal ens trobem amb el sol de mitjanit. Brutal!

I demà una de les excursions més esperades del viatge, la que ens portarà a la part interior de l'illa. De ben segur que serà sorprenent!

Dia 5: Llac Jökulsárlón - Fiords de l'est - Egilsstadir

Per fi ens llevem amb sol. No sembla que hagi de fer un dia espectacular però potser haurem dit adéu a la pluja. Visca! Com ja teníem previst tornem al llac Jökulsárlón per fer la sortida amb l'amfibi i poder així contemplar els icebergs de ben a prop. Quan arribem allà hem de córrer a refugiar-nos. Sembla impossible però torna a ploure, i ho fa de valent. Ara però, sí que es compleix la dita islandesa, esperem 5 minuts i s'aclareix. Fa molt vent i fred, això sí; però almenys ja no plou. Ens enfilem a l'amfibi després de pagar uns 20 euros i durant 45 minuts naveguem pel llac. És maco veure els icebergs des d'aquí, de diferents formes i colors, però el moviment de l'amfibi com a conseqüència del fort vent, impossibilita totalment fer fotografies dignes. En un moment de l'excursió el guia agafa un tros de gel, totalment transparent, d'un dels icebergs, el parteix a bocins i ens en dóna un trosset a cadascú. Segur que és el gel més pur que hem provat mai, però tenim les mans tan glaçades que després de fer un petit tastet el llancem a l'aigua. Un cop a terra i després de valorar-ho una mica ens adonem que aquesta sortida és prescindible. El llac ja és prou bonic vist des de fora, fins i tot diríem que l'escena és més bucòlica passejant pel camí que voreja el llac, que no pas un cop a dins. Així que ja ho sabeu, si teniu l'oportunitat d'anar-hi creiem que us podeu estalviar aquests 20 euros, gaudint igualment al màxim d'aquest espectacular indret.
L'any 2002 es van rodar aquí escenes de la pel·lícula "Muere otro día" de James Bond.

Com que en aquest moment hi ha marea baixa, ens acostem al mar a tocar els icebergs.

I ara sí, marxem cap a la zona de l'est del país, la dels fiords. Abans de començar a enfilar els fiords ens aturem a Djupivogur, un poblet petit, amb un port molt pintoresc, una església curiosa i poca cosa més. Des d'aquí hi ha l'opció d'anar fins a l'illa de Papey per veure frarets i moltes altres aus, però per horaris del ferri ens és impossible fer-ho. Així que dinem (tornem a delectar-nos amb una bona sopeta) i dediquem tota la tarda a recórrer els fiords. Ens esperen més de 200 quilòmetres per endavant abans d'arribar a la ciutat on passarem la nit, però la carretera és molt xula i la veritat és que l'estona passa força ràpid. Anem vorejant el mar, entrant i sortint dels diferents fiords i aturant-nos per fer alguna fotografia, al paisatge, als diferents poblets que anem trobant, tots molt macos, i a les ovelles, que n'hi ha un munt. S'ha de conduir amb molt de compte perquè els canvis de rasant són molt pronunciats i les ovelles apareixen quan menys te les esperes. Havíem llegit a diferents blocs que a Islàndia les ovelles sempre van de tres en tres. Sembla que sigui una broma però no, és així. I la veritat és que és molt divertit observar-les, tan xafarderes i espantadisses. De tot el que vam recórrer aquella tarda potser el que més ens va cridar l'atenció va ser un túnel d'un sol carril que vam haver de creuar en un port de muntanya, on encara a ple mes de juliol hi havia força neu. I també la verdor i grandesa de les muntanyes, el blau intens de l'aigua, les restes de neu als llocs més elevats, els pobles pintorescos, amb cases de mil colors, sota les muntanyes... diferents estampes dignes de postal.

 

La idea era arribar a l'hostal que teníem reservat a Egilsstadir, deixar les coses i anar a visitar l'últim fiord que ens quedava per veure, que és el lloc on arriben els ferris procedents de Dinamarca i segons diuen un dels més bonics; però un cop trobem l'hostal ja són les 9 dels vespre i hi estem tan a gust que decidim no tornar a agafar el cotxe. Descansarem que ja toca després de la tirada de cotxe que hem fet avui. La caseta on passarem la nit es molt maca, verda també, és clar!