Un cop llevats tenim ganes de veure més foques i decidim anar-les a buscar. Abans d'arribar al lloc on tenim previst aturar-nos trobem una mena de bar-restaurant i fem un cafè. L'home que ens atén té moltes ganes de xerrar. De fet, som els seus únics clients i deu aprofitar l'ocasió. Després d'un segon esmorzar -el senyor ens ofereix una pasta típica islandesa i no gosem dir que no- ens dóna alguna indicació per poder trobar foques més endavant i marxem. Tot i que ens aturem en dues ocasions no tenim gaire sort. En veiem algunes, però desdibuixades i amb els prismàtics. Sort que el record d'ahir ja no ens el treu ningú.
Tornem al cotxe i ara sí, ens dirigim cap a la península de Snæfellsnes. L'objectiu és arribar fins al glaciar que es troba sobre el volcà Snæfellsjökull, conegut per ser el lloc on es desenvolupa la novel·la de Jules Verne, "Viatge al Centre de la Terra". Després de 100 quilòmetres més o menys comença a ploure i ho fa a bots i barrals; no es veu gairebé res, només boira. A l'hora de dinar arribem més o menys a mig camí, Stiykkisholmur, i mengem a un restaurant molt recomanable que es diu Narfeyrarstofa. Aquí fem la nostra última sopa islandesa (boníssima també!) i un plat de pasta deliciós.
Passegem una estona pel poble, fins al port que és molt bonic i entrem a una església futurista molt curiosa.
Com que plou molt decidim que és absurd continuar endavant i decidim emprendre el camí cap a la capital, on avui ja passarem l'última nit. Renunciem doncs a visitar aquesta part de l'illa, però ja va bé, així sempre tindrem una bona excusa per tornar. Després d'un parell d'hores ja ens acostem a Reikiavik; just abans d'arribar hem de creuar un túnel de 6 quilòmetres construït sota l'aigua (de pagament, és clar, aproximadament unes 1.000 corones).
Després del túnel ja gairebé hi som. Entrem a la ciutat i busquem el nostre hotel, en un lloc molt cèntric. Ens adonem que tots els aparcaments són de pagament i l'import que s'ha de pagar depèn de la zona. Hi ha 4 zones. A mesura que t'allunyes del centre és més econòmic lògicament. Ens comenten però, que si anem una mica més lluny trobarem un lloc on no haurem de pagar i així ho fem. Són només 10 minuts a peu i ens estalviarem uns quants calerons. Ens allotgem a l'hotel Pisa, és força car però la veritat és que és cèntric i l'habitació molt acollidora. Acabem de passar el vespre prenent un primer contacte amb la ciutat sota la pluja i ens agrada. És tranquil·la, ordenada i neta, no es pot demanar més. Sopem la crêpe més original que hem menjat mai plena d'arrós i gambetes i anem a fer un toc a la zona dels pubs.
La veritat és que val la pena barrejar-se amb la gent del país en els diversos locals que s'agrupen al carrer Laugavegur i escoltar música en viu de diversos estils. Això sí, el preu de l'alcohol no convida a fer gaire més d'una copa.
Quan tornem a l'hotel ens trobem davant la porta una plata amb l'esmorzar de l'endemà. Evidentment pensem que s'han equivocat perquè a la rebuda ens han dit que s'esmorzava de 7 a 10 del matí. L'endemà però, ens adonem que anàvem molt errats...
Nou dies molt ben aprofitats però de segur que n'haurieu necessitat nou més per poder pair bé la bellesa d'aquest petit país. Si això us consola hi ha un refrany que diu " Hi ha més snys que llangonisses" Ja tindreu temps de tornar-hi
ResponElimina